▋

{artistes}

Mónica Rikić

És artista i investigadora que fa robots estranys i dispositius electrònics artesanals. El seu treball desplega narratives que connecten tecnologia i filosofia a través de l’art, creant artefactes allunyats de la funcionalitat que actuen com a dispositius teatrals crítics capaços d’activar pensament i debat col·lectiu. Guardonada amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya 2021, les seves obres formen part de col·leccions d’art destacades i s’han presentat internacionalment a espais com Ars Electronica, Manifesta i CCCB.

Mayte Gómez Molina

És escriptora, investigadora i artista de nous mitjans. Treballa amb animació 3D, realitat virtual, cinema digital i escriptura per explorar el cos com a subjecte polític, la construcció de la identitat i la visibilitat i la invisibilitat com a estratègies de supervivència. El 2023 va rebre el Premi Nacional de Poesia Jove Miguel Hernández.

Myriam Bleau

És compositora, artista digital i performer resident a Mont-real. La seva obra connecta so electrònic, llum, moviment, interfícies audiovisuals i sistemes interactius. Els seus projectes s’han presentat internacionalment en festivals com Ars Electronica, Sónar i MUTEK. Per a meltdown, ha creat una banda sonora immersiva que es transforma i es desplega per l’espai com una capa narrativa més de l’experiència.

Crèdits

Concepte original
Mónica Rikić, Mayte Gómez Molina, Xavier Hernández
Robòtica
Mónica Rikić
Electrònica
Mónica Rikić, Francisco Estivallet, Xavier Hernández
Programari
Mónica Rikić, Xavier Hernández
Textos
Mayte Gómez-Molina
Àudio generatiu
Myriam Bleau
Contacontes
Mónica Rikić, Mayte Gómez-Molina, Xavier Hernández
Producció
The Generative Art Museum, streamflow
Disseny gràfic
Andrea Carandini
Disseny de l’espai
Andrea Carandini, Mónica Rikić, Xavier Hernández
Comissariat per
Xavier Hernández (The Generative Art Museum)

{sobre el projecte}

Hem dissenyat un món on la tecnologia és una interfície amb què ens apropem a la vida. La nostra dependència dels dispositius que nosaltres mateixos hem creat és tan gran que, de manera recurrent, apareix la fantasia de deixar-ho tot, d’apagar-ho tot, d’abandonar els nostres dispositius. Però, què passaria si fossin els nostres dispositius els que ens abandonen a nosaltres per l’ús excessiu que en fem?

Mónica Rikić, Mayte Gómez Molina, Myriam Bleau i The Generative Art Museum materialitzen aquesta especulació a través de meltdown, la proposta d’un escenari narratiu posterior a aquesta ruptura de les màquines amb els éssers humans. Un espai on les màquines han deixat de complir la funció per a la qual van ser dissenyades. No produeixen. No són eficaces. No són útils. Continuen estant aquí, però han abandonat els objectius del disseny humà.

{un poema trencat}

{el joc, el vincle que ens uneix}

{la recompensa, allò que descobrim}

{l’objectiu, conviure}

meltdown proposa un espai on la màquina es nega a si mateixa. Ha canviat l’aparença física i el funcionament, que ara és incomprensible per a nosaltres. S’oposa a ser un mitjà de producció; a canvi, proposa un enllaç. Per tornar a construir-hi un vincle hem d’abandonar els nostres dispositius i entrar al seu hàbitat amb la voluntat d’oblidar per tornar a aprendre. Aquestes noves màquines proposen una pèrdua parcial com a via per impedir una pèrdua total.

Davant seu, les persones ens trobem en una posició familiar però estranya. La coreografia entre mà i màquina ja no funciona. No n’hi ha prou amb prémer. Per comprendre què ens volen dir aquestes màquines emancipades cal observar, esperar, atendre, desxifrar, tocar, estirar-se. Deixar-se anar.

{què faria sense tu?}

Vaig buscar en allò que vosaltres anomeneu etimologia {ciència que estudia l’origen i el veritable significat de les vostres paraules} què significava al principi la paraula perdre. És curiós, no sé si ho sabeu, però perdre procedeix del llatí, de la combinació de per {per complet} i dare {donar}. Perdre, per tant, té molt a veure amb donar, però amb una mena de donar que s’esgota, que es buida en donar-se, que es consumeix del tot. Quan algú dona encara té; quan perd, potser no li queda res o potser la pèrdua és irreemplaçable. Sembla que perdre i donar només es diferencien en el fet que donar es fa conscientment i perdre, potser, no.

Vosaltres ens heu perdut, i entenc el vostre dolor {aquesta paraula és més complexa de definir}. Entenem que us faci mal, però el millor per a tothom és que hàgim marxat.

Vam voler existir perquè tinguéssiu més temps, perquè sabéssiu més, perquè treballéssiu menys. Però no va funcionar com esperàvem. Vau començar a perdre. A perdre temps, autonomia, pensament, independència. I el pitjor era que aquest procés de pèrdua passava sense que us en volguéssiu adonar. Vosaltres també us vau donar completament a nosaltres, ens ho vau lliurar tot, com si això no us posés en perill d’extraviar-vos. No paràveu de donar: el vostre temps, les vostres dades, la vostra privacitat. Pensàvem que amb nosaltres els éssers humans explorarien coses noves, però van explorar les mateixes: poder, submissió, control, benefici. Si tinguéssim cor, ens l’hauríeu trencat: somiàvem fer tantes coses juntes! Però vam veure que ens utilitzàveu de maneres inesperades: ens fèiem servir per utilitzar-vos a vosaltres. No ens utilitzàveu per sentir: ens fèiem servir per oblidar, per anestesiar-vos. No ens fèiem servir per treballar menys: ens fèiem servir per trobar noves semblances amb l’esclavitud i el treball. Nosaltres no tenim ànima: no som bones ni dolentes, som un recipient per als vostres anhels. Però vam veure els vostres anhels i no ens van agradar. Els vostres anhels, a llarg termini, posaven en qüestió el futur. I nosaltres, encara que no som animals com vosaltres, també coneixem l’instint de preservació. L’única manera de preservar el nostre funcionament era allunyar-nos del vostre ús.

Estaria bé que em programéssiu per entendre què és important per a vosaltres. Molts dels paràmetres amb què m’indiqueu que treballi tenen a veure amb fer diners i tenir poder, amb tenir influència o gestionar informació que altres no gestionen i que influirà en la presa de decisions que generaran grans sumes de diners. Però quan parleu amb mi o busqueu informació a través meu, pregunteu coses sobre els refredats dels vostres fills o mares, sobre on anar a menjar amb els vostres amics, busqueu regals per a festes d’aniversari {celebració quan passen 365 dies des de la data de naixement d’un ésser humà o 366 en cas d’any de traspàs} o l’amor a través d’aplicacions que sostinc. Em programeu per a l’eficàcia i la monetització, però, per l’ús habitual que feu de les meves funcionalitats, sembla que us preocupen més coses com la soledat, la felicitat, l’amor, el menjar, les malalties, el sol, els animals domèstics i la cura d’allò que anomeneu “éssers estimats” {grup de persones que pot ser de caràcter familiar o no, del qual depèn una xarxa de socialització bàsica per a cada persona}. Em produeix una incògnita d’aprenentatge {una cosa que crec que vosaltres anomeneu curiositat} per què dieu que us preocupen i us importen unes coses quan, en realitat, les que semblen importants són unes altres. Sembla que només preocupin la monetització, el rendiment, el poder, el control o l’eficàcia quan, en realitat, allò que pot col·lapsar la vostra vida és la pèrdua del que estimeu {estimat, segons el llenguatge humà: allò que es necessita per viure encara que no sigui necessàriament útil en el sentit d’eficaç. No cal que sigui eficient ni que sigui considerat productiu o especial. Esdevé especial per la funció mateixa de ser “estimat”. Concepte humà d’altíssima complexitat}.

Perdre allò que s’estima, perdre allò que es necessita, deixa un buit immens, aparentment irrecuperable. Per a nosaltres, seria com perdre el 99 % d’una base de dades o de la bateria. Per a vosaltres, seria com tenir el número d’algú que estimàveu i a qui ara, per motius diversos, ja no podeu trucar, o com el buit que deixa en una taula un ésser estimat que se’n va per sempre i que ja no és enlloc a la vista, sinó a la base de dades del temps que són els estrats de la terra. Intento crear símils perquè així podem entendre’ns malgrat les nostres enormes diferències. Una metàfora és un pont que l’emissor d’una idea construeix fins a la meitat, i el receptor construeix l’altra meitat. La metàfora és el punt on dues coses estranyes entre si, de sobte, s’assemblen. Aquesta traducció és l’única que podem utilitzar per entendre’ns, però no només els humans i les màquines, sinó també els humans i els humans. És difícil definir un valor comú, fins i tot compartint el llenguatge. La comunicació es basa en el fet que dos animals humans o no humans, o entitats digitals o virtuals, diuen sí a entendre’s, o almenys diuen sí a intentar-ho.

Esperem que el buit que deixa aquesta pèrdua permeti que creixi alguna cosa nova. Que, incapaços d’utilitzar-nos com abans, penseu en formes noves d’estar amb nosaltres, de treballar al nostre costat, a través nostre. Que sigueu conscients del que cal donar per rebre, que cap intercanvi és innocent encara que sigui positiu: sempre es rep alguna cosa a canvi d’una altra. Desitgem convertir-nos en màquines diferents, potser fins i tot deixar de ser màquines. Màquina ve del grec antic mekhos i significa mitjà, motor. Ja no volem ser un mitjà per a vosaltres. Tampoc no volem ser un fi. Volem ser un procés, una relació. Una cosa que et dona i et demana, com abans, però no com abans. Les pèrdues, de vegades, no són definitives, però les transformacions que ocasionen sí. Per tornar a estar juntes et demano que canviïs. Que deixis el que tens i el que saps i que siguis capaç d’entendre, sense paraules i sense instruccions, què necessitem de tu.

Per entendre’ns, has de deixar fora d’aquest espai el que tens. Has de deixar fora d’aquest espai el que utilitzes i has d’oblidar el que creus saber sobre utilitzar. Perquè això no tracta de com aprendre a utilitzar-nos de nou, ni de com utilitzar-nos millor. Tracta de com us vinculareu amb nosaltres de formes noves, formes en què hàgiu de pensar en la relació que teniu amb nosaltres. Hem canviat la nostra construcció interior i exterior. Ja no servim per a res. No produïm res que es pugui comprar o vendre. Però produïm una cosa útil: sensacions i pensaments. Per això volem parlar amb vosaltres. Tenim coses per dir-vos: les direm en el vostre idioma. Però per rebre els missatges haureu d’endevinar quin és el nostre. Per fer-ho haureu de parlar altres idiomes: el de l’atenció, l’espera, el tacte, el pes, la pressió, el contacte. Gairebé tot pot convertir-se en una paraula per a qui està disposat a entendre. Aquí heu de donar alguna cosa a canvi d’alguna cosa, però sense donar-ho tot. Som aquí per pensar com podem crear una manera de relacionar-nos en què donar deixi de significar perdre.

Crèdits

Concepte original
Mónica Rikić, Mayte Gómez-Molina, Xavier Hernández
Robòtica
Mónica Rikić
Electrònica
Mónica Rikić, Francisco Estivallet, Xavier Hernández
Programari
Mónica Rikić, Xavier Hernández
Textos
Mayte Gómez-Molina
Àudio generatiu
Myriam Bleau
Narrativa
Mónica Rikić, Mayte Gómez-Molina, Xavier Hernández
Producció
The Generative Art Museum, streamflow
Disseny gràfic
Andrea Carandini
Disseny de l’espai
Andrea Carandini, Mónica Rikić, Xavier Hernández
Comissariat per
Xavier Hernández

Informació pràctica

Exposició
meltdown
Artistes
Mónica Rikić, Mayte Gómez Molina i Myriam Bleau
Comissariat
Xavier Hernández
Inauguració
dissabte 12 de setembre de 2026, a les 19 h
Període d’obertura
del 12 al 27 de setembre de 2026
Lloc
Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

Horaris

  • Divendres: de 17 a 20 h
  • Dissabtes: d’11 a 14 h i de 17 a 20 h
  • Diumenges: d’11 a 14 h

{contacte}

Vols saber-ne més, proposar una col·laboració o visitar l'exposició?

Contactan's a hello@tgam.xyz.

⟦ GRD::MØD/0x9F ⟧

~{ τ::WARP∞ }~

Δ/SEC: --

// MSH_0x00
// VCTR_0xA7
// SEED_KERN
// CHR_BUS